VUELVEN LOS VIERNES DE CONTRABAN!!!!!

Societat Doctor Alonso al Contraban

13 de novembre de 2009, 21h


Societat Doctor Alonso Santa Sofia, el solo d’una ignorant
Santa Sofia parla del sacrifici. No hi ha sacrifici sense un cos. El dolor és el missatger que ens situa en un present real, només a través d’ell ens poden transcendir. El nostre cos és arrogant i necessita que l’apallissin per perdre el control mental i accedir a un nou cos. Voldria parlar d’aquest nou cos i per fer-ho cal que m’enfronti amb les meves pròpies limitacions.

Parlar d’una altra forma de gaudir del cos, d’una transcendència que ens permeti disfrutar del cos sense la sufocant i racional presència de la ment. Però tot això no són més que paraules. El personatge que habitarà el solo, és a dir, jo mateixa, és algú ignorant, algú que encara creu en els misteris.

FITXA ARTÍSTICA
Interpretació: Sofia Asencio
Direcció: Tomàs Aragay
Dramatúrgia i coreografia: Sofia Asencio i Tomàs Aragay
Espai escènic i il·luminació: CUBE
Vestuari: Mònica Bertran
Música: diversos autors
Una coproducció de: Societat Doctor Alonso i Bitó Produccions
Amb el suport de: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, INAEM (Ministerio de Cultura) i ICUB (Ajuntament de Barcelona)

Anna Estarriola al Contraban

6 de novembre de 2009, 21h
Cicle Divendres de Contraban al Teatre Jardí de Figueres












Anna Estarriola
The happiest
I’m Petteri, The Main Character

Com a catàleg d'escenes de vida, The Happiest conté: monòlegs inacabats, autoesclavatge, papallones conceptuals, destructivitat innocent, grans afirmacions, ordre mecànic, monstres que ballen, camps de plata, música electrònica, tasques a executar i reconstruccions. Entre d'altres coses, The Happiest diu: “La vida és com una papallona, a vegades és divertida, a vegades no existeix” i “Seré aquí fins que això s'acabi”.

I’m Petteri, The Main Character es basa en la memòria de les experiències viscudes, en la subjectivitat dels fets, en els residus de la “cultura porqueria” i en la relativitat de l’atzar.

Dar patadas para no desaparecer/Colectivo 96º

Divendres de Contraban
30 d’octubre de 2009, 21h
Colectivo 96º Dar patadas para no desaparecer


L’autoretrat no deixa de ser una representació de nosaltres mateixos, un retrat és alguna cosa produïda, un “fer-se” a través dels actes de representació. Les imatges dels retratats es posen en evidència en un espai en què el subjecte es construeix en un recorregut a través de les seves pròpies “representacions”.

“Tot plegat forma part d’una estratègia creativa que converteix el despullament íntim dels intèrprets en un mirall que atrapa l’audiència i projecta els mil racons de personalitat que ens habiten no sense conflicte. Una identitat escamotejada que conserva l’aroma del pas del temps.”
Francesc Massip, Avui

FITXA ARTÍSTICA

Intèrprets i creadors: Lidia González Zoilo, David Franch, Mónica Pérez Blanquer
Amb la col·laboració especial de: Vera Waltser i Vicente Arlandis
Música: Roger Puig y ((( j )))
Vídeo i edició: Gorka Bilbao
Fotografia: Mari Luz Vidal
Il·luminació: Ana Rovira
Atrezzo: Mercè Moreno i Alberto Pastore
Vestuari: Marta Pelegrina
Coreografia: Laura la bicha
Maquetació i disseny de llibre: Rogelio Pérez i Àlex Escrich
Una coproducció de Colectivo 96º, Teatre Lliure, Centro Párraga y CAET (Fábrica TNT)
Amb la col·laboració de: Lézarap’art

Divendres de Contraban

Iniciamos un nuevo ciclo de teatro de creación contemporánea en el Teatre Jardí de Figueres con una programación suculenta!!